Una de les coses que em molesten de la ciutat son les enganxines dels manyàs. Et lleves de bon matí,surts de casa per anar a la feina i et trobes enganxades a la porta, o al timbre, o directament a la façana, unes enganxines de colors llampants anunciant apertures de portes les 24 hores. És evident que si et quedes tancat a fora de casa sense les claus, necessites tenir el número prop teu, però això és una invasió. Verdes, grogues, blaves, taronjes… de rodones, quadrades,ovalades, això si: gairebé totes en castellà. És que als catalans, no ens volen de clients?
A més de les portes, persianes dels comerços i timbres, les posen als màstils dels senyals de trànsit, als semàfors, a les caixes de control dels semàfors, a les bústies de correus, als baixants de les canyeries, etc. L’ordenança municipal prohibeix la seva col·locació al mobiliari urbà, fet pel qual l’ajuntament posa milers de multes anualment. En canvi, a les portes de particulars, s’ho ha de netejar el propietari. És clar que quan necessiti un d’aquests telèfons tindrè problemes per triar-ne ún dels 40.000 que hi ha enganxats!
Anant cap a la feina (hi vaig a peu) puc veure la ruta que ha fet l’enganxador aquella nit ja que distingeixes un color que el dia abans no hi era. I penses: quantes enganxines cabran en aquest pal?. Tambè val a dir que no tenen cap mania a tapar-se entre sí. Per tal d ‘aconseguir clients tot si val (fins i tot escriure-les en català).
Tot això s’ha convertit en una petita obsessió quotidiana per mi. He començat per arrencar totes les del meu portal. En quan apareix una l’elimino. I ara em dedico a treure totes les que puc camí a la feina. És un entreteniment com un altre. Això sí: sense aturar-me. Les enganxines no se n’aniran. Demà encara hi seran. Per tant, una a una, de mica en mica les vaig arrencant. És molt difícil arrencar-les senceres, així que he desenvolupat una tècnica depurada que moltes vegades, segons el tipus d’adhesiu, arrenca sencera l’enganxina. Si queden trossos es qüestió de paciència i cop d’ungla cada cop que passes fins a eliminar-la sencera. El meu aliat és que no tinc cap pressa. Les acabades de posar costen menys. Moltes vegades, sobretot a tubs corbats, estan mal posades i les puntes queden desenganxades. Estirant les puntes surten fàcilment. Un cop detectat el color d’aquestes m’hi concentro i trec només aquestes. En cinc minuts en tens un bon grapat a les mans. Les més dificils les deixo pels dies de pluja. Un cop són mullades es desenganxen tan bé que no cal treure-les amb l’ungla. Passant els dits ja marxen.
Em vaig trobar amb una brigada municipal que armada amb estris tallants (rascletes i coses similars) netejaven les zones considerades brutes de pòsters i enganxines. Fan molt bona feina. Vaig comprovar, però que gastàven moltes energies a treure les enganxines. Si fessin servir una ampolla d’aigua amb pulveritzador tot seria més senzill.
Ja veieu que anant i venint de la feina em distrec força. Qui s’avorreix és perquè vol. Jo m’ho prenc com un joc, un “esport”. Sommio fins i tot a fer una federació i que hi hagi molts federats. Fins i tot podriem muntar una selecció catalana. Us hi apunteu?
Salut blogaires!